Error èpic o una oportunitat històrica.

Error èpic o una oportunitat històrica.
 
Un guerriller libi al front mentre lluitava contra les tropes del dictador Muammar Gadaffi em va dir: ¨Això no és una pel·lícula, és la guerra real”. Salvant les grans distàncies, podríem dir el mateix: ¨Això no és cap pel·lícula, és l’Espanya del PP i l´Audiència nacional”. Deixant de banda la gran indignació, tristesa i xoc de realitat per molts, no calia ser un gran analista per entreveure que tot plegat podia acabar amb la majoria del govern electe, i alhora suspès, en presó preventiva i la resta a la fuga a Brussel·les.
Tenim pocs dies, abans del dia 21 de desembre, per entendre el que ha passat, deixar de mirar-nos el melic i parar d’assenyalar el govern i mitjans espanyols com a únics culpables. Ara toca respirar i analitzar el que ha passat des del 2006, els últims mesos i sobretot els últims dies.
Com a molts els agrada dir, en poc temps s’han passat moltes pantalles. Però fer la revolució i la independència no és cap videojoc. S’han viscut moments èpics i exemplars de participació, solidaritat, organització i compromís per part de la ciutadania i la societat civil. S’ha aconseguit, en moments que no eren gens fàcils, resistir de forma pacífica com ara l’1 d’octubre.
Però també s’ha patit de miopia col·lectiva, arrossegats per la il·lusió, el sentiment i unes aspiracions legítimes per la independència. Tot plegat conduït per polítics que no sabien el que feien, no s’ho creien, han enganyat als feligresos o han liderat la revolució dels somriures d´una forma molt naïf, amb més cor que cap, sense transparència i amb massa estratègies electorals.
Gran part dels seguidors de la independència, no tots, han confiat cegament en els líders. Molts s’han limitat a sortir al carrer quan un missatge de WhatsApp els ho demanava, a repetir mantres com “això no s’atura”, llegir articles que deien “ja està tot guanyat” o ens asseguraven el gran suport internacional a la independència.
Tampoc ha estat gaire encertat entendre el món i el procés únicament des de l´etnocentrisme i mirant-se el mirall, seguint el Facebook o el Twitter a mitjans i periodistes pro independència que han estat incapaços, de forma partidista o poc professional, de qüestionar res de tot plegat.
Em sap greu, però pel que fa a la part política, les últimes setmanes, no s’ha vist cap jugada estratègica magistral, ni tan sols que s’hagin llegit “L ´art de la guerra”, tan anomenat aquests dies. Només he vist polítics tant a Madrid com a Barcelona navegant entre electoralismes i populismes, desviant les mirades de la corrupció i malgastant fons públics. Polítics espanyolistes i independentistes jugant amb foc d’una forma molt irresponsable. I una celebració de república catalana de cap de setmana pròpia d´un conte magistral de Pere Calders.
La desobediència civil pacífica per defensar un país va més enllà del Twitter, de fer articles i discursos amb moltes cites o d’organitzar xocolatades. Això no va de sortir de casa amb la bandera de tant en tant. Per tirar endavant la independència o proclamar realment la república, a part de tenir estructures i infraestructures d’estat, caldria una mobilització massiva, més gran que la de l’1 d’octubre, però durant setmanes o fins i tot mesos.
La pregunta és si la gent està disposada i preparada per això, si tots plegats eren conscients del cost que això tindria o dels possibles sacrificis que comportaria. De veritat els polítics, tertulians i periodistes que demanaven a la gent que sortís al carrer a defensar la democràcia, les institucions, encara que fos de manera pacífica, entenien les implicacions, conseqüències i sacrificis que suposava?
En l’àmbit professional, cada vegada que faig un reportatge, intento revisar i entendre què podia haver fet millor. Durant bastants anys, he cobert guerres, revolucions i conflictes socials, en gran part per entendre com les persones tenen la capacitat de millorar, canviar i lluitar contra els sistemes i les injustícies. I aquí no he trobat cap fórmula màgica.
Vivim en un món que s’està transformant de forma trepidant i on la tecnologia, les xarxes socials i els mitjans són crucials per a la mobilització. Com hem vist aquests dies, també són eines molt perilloses de control i manipulació de les masses en una Espanya i una Europa que, a poc a poc, estan retallant llibertats i polítiques socials.
La lluita per una societat més justa fa temps que dura, segueix endavant i va més enllà de la independència de Catalunya. Només depèn de la gent i la societat civil per reconduir tots aquests esforços i experiències. Quan he comès errors o m’he sentit enganyat, m’agrada rellegir el poema “Derrota” de Khalil Gibran, sobretot l’últim paràgraf, per mirar de reconvertir el que podria ser un error èpic en una oportunitat històrica.
 
Raul Gallego Abellan
Video periodista

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *